Capítol XIII. El macabre origen

Connector va trigar molt poc temps en arribar al centre, la autoinsuflació els havia concedit la força de Malèvol i fins i tot la seva visió. Allà es va trobar amb un curiós i enorme artefacte que era l’origen de la força gravitatòria. Connector i, més endavant, la resta, va arribar a conèixer, de la mà de la mateixa força que sortia del mecanisme que, en temps remots, la naturalesa del planeta havia estat diferent. Tots els éssers es movien per un espai ingràvid, que s’assemblava més a un cúmul que a un vertader planeta, on la substància es transformava incansablement. Donaven a la matèria infinites funcions mitjançant processos simples, concentrant-la, aplicant energia, manipulant-la. La matèria no escapava a l’espai exterior perquè els éssers antics l’aprofitaven tota i la mantenien unida, de forma inconscient.

Un bon dia es van originar dos éssers idèntics i perfectes, en les seves habilitats, en les seves qualitats i en les seves aptituds (en el fons, perquè eren una representació exacta de totes les habilitats presents al planeta, com una suma o multiplicació genètica –un producte de síntesi), i tots podien reflectir-s’hi en aquests dos éssers d’idèntica forma.

El clamor general, expressat en moviments complexos de persuasió i força, determinava que aquells dos éssers devien reproduir-se i crear éssers també perfectes; fins i tot assumien que tots ells haurien d’alimentar aquests dos éssers, fins que els engolissin a tots i s’haguessin reproduït infinites vegades. Havien cregut que tots es transformarien (en un llenguatge místic nosaltres diríem reencarnar-se) en éssers perfectes. D’aquesta manera tots van començar a rodejar-los i a pressionar-los per l’aparellament.

Però els dos éssers perfectes es negaven a l’aparellament i tractaven d’escapar. Aviat van ser rodejats. Arribat un moment, la pressió era tan forta que els van fer entrar en contacte fins que, per un acte reflex per defalliment i cansament, es començaven a fusionar, en contra de la seva voluntat. A aquest acte reflex, li va seguir un altre de reacció en què intentaven separar-se, originant un buit entre ells que van tractar d’evitar a tota cosa per evitar la fusió perfecta. A partir d’aquest moment, van començar a donar voltes sobre sí mateixos, cada cop més ràpid. Gastaven molta energia i van començar a insuflar matèria i energia que estava lliure de l’entorn. Mai més no tornarien a separar-se del tot, perquè havien estat atrapats per una multitud d’éssers que havien format corones de contenció.

La força que van generar els éssers tancats els va situar en el centre de tota aquella matèria, és a dir, en el centre equidistant del cúmul que havia estat el planeta. Les successives corones, que s’anaven nodrint de la ira dels dos éssers centrals, no havien aconseguit retenir tota la força dels dos éssers centrals, als que van anar tancant amb tècniques de retenció de buit per tal que no escapessin, i van deixar petits circuits per on es vesava violentament la matèria i que no eren una altra cosa que els intents desesperats d’aquests éssers per intentar sortir, els seus “crits”.

Una vegada construïren una presó el suficientment gran es van formar anelles de seguretat, quasi deshabitades. A l’altra banda dels anells de seguretat, la majoria vivia gaudint de l’opulència (com seguien fent els pobladors de les primeres corones).

Va arribar un moment en què van començar a reproduir-se fins l’extenuació, i els éssers cada cop més petits que quedaven enrere i s’alimentaven també sense problemes. Quan el nombre de corones va començar a ser important, el menjar va començar a escassejar, la fam va començar a brotar i a reproduir-se incrementalment; en aquell moment es va començar a qüestionar la reproducció i la situació es va establir llargament en l’estat de coses que havia conegut en Connector.

Les primeres corones eren molt inestables i amb moltes turbulències. Tenien sistemes de neutralització de la força gravitatòria que Connector només va poder veure per un instant mentre avançava arrastrat pels vents de convecció.