Capítol XI. El gran atac

En general, els nostres éssers es veien impotents enfront dels éssers de les corones superiors, tant com per imaginar que se'ls menjarien al mínim error. Però el fet que l'acció es realitzés de forma conjunta els donava una falsa confiança.

Finalment Intrèpid va arribar. El viatge va ser llarg perquè havia d'anar recollint material per pagar el tribut a cada corona i a més havia d'aconseguir que l'acceptessin a cada corona. Va aconseguir enredar a un gran nombre de vigilants tot al•legant extrema necessitat, buscant algú en una corona superior que tenia un remei per al seu problema de “visió”. D'aquesta manera, Malèvol li va servir de coartada.

Intrèpid va arribar molt dèbil, tranquil•litzant els seus companys, que l'adulaven pel seu retorn heroic. Per tenir content el seu líder d'atac acceptarien donar-li temps per prendre el volum necessari. Entenien, en la seva bogeria èpica, que l'havien de deixar descansar dissimulant una inexistent calma i amagant la seva admiració cap a Intrèpid. Van decidir deixar-lo estar però en realitat estaven ansiosos per tenir-lo al més alt comandament, liderant el gran atac.

Intrèpid no sabia com dirigir -ni ho pretenia- a aquell grup d'impacients en una aventura que ell creia completament impossible perquè durant la seva incursió no va poder retenir un recorregut ni estar a l'aguait de tots els obstacles existents; també per ell tot era desconegut. Va poder retenir els seus companys el temps suficient per explicar-los que no tenia res fantàstic a oferir, però era inútil, l'idolatraven com a un ésser suprem, adoptaven els seus moviments i li dedicaven balls i coreografies d'amagat...

Estaven decidits a donar el cop definitiu al sistema de corones i els preparatius per a la gran incursió, van començar. Abans d'atacar, van concretar els darrers detalls mitjançant una conversa telepàtica, cada qual preparat en la seva posició:
    Bé, el més important és la revulsió, però heu d'intentar que no us tregui tota la percepció, no us podeu detenir ni agredir un altre ésser. Heu d'imaginar que aneu a la recerca dels nostres enemics, que ens hi enfrontarem, perquè són els culpables de tot. Ens sotmeten a restriccions, ens porten cap a comportaments miserables, ens obliguen a viure tristament, ...  Heu de recordar els límits de la civilitat constantment. I a més heu de saber que sou els millors, i que cap obstacle us detindrà, que ho aconseguireu, no necessiteu res més -Intrèpid parlava des de la seva habilitat, vanitós però efectiu; la resta havien de gastar energia en adaptar-se i entendre's amb ell, però el resultat era màgic, semblava que poguessin absorbir l'energia que els envoltava.
-    Correcte, s'ha de ser tenaç en la cerca del nostre objectiu -va expressar satisfet Tenaç, com aprovant el discurs d'Intrèpid i entenent-se amb ell.

Si poguéssim fer una traducció a la nostra forma de comprendre les coses, Tenaç recordava a tothom que el gran descobriment d'Intrèpid era en el fons la seva habilitat (Intrèpid els havia demanat tenacitat). Tenaç ho recordava com si es tractés de l'aprovació d'un mestre que felicita el seu deixeble per haver interioritzat les seves ensenyances; per aquest motiu es reconeixien com a iguals i s'entenien.

-    Som-hi! -aquesta fou l'aportació d'Impacient. Tot i que per a ell era un imperatiu d'immediata realització, per als altres éssers encara no era la prioritat principal, sinó la segona, quan sabessin què fer exactament. En aquest cas, la impaciència d'Impacient exhortava els seus companys a l'atac. Si no el seguien era perquè encara no s'hi entenien plenament.
-    Hem de tenir ben clar l'objectiu i el pla d'atac -va parlar Connector, com si tractés, inconscientment, que el més hàbil resolgués la qüestió i ho compartís amb els demés i entendre-s'hi.
-    Tu, Connector, no pots participar -al•legava Selector-, queda't amb un grup de companys, tu has fet el descobriment i podrien descobrir-nos a tots per culpa teva -amb una por ignorant i irracional a no se sap quina conseqüència que podria portar Connector, per la seva relació amb el mètode usat.

Evidentment, Connector sabia que Esforçat podia fer malbé el seu pla si descobria el secret. Ni Esforçat coneixia el pla ni els conjurats tenien cap indici dels riscos que estaven bandejant, però Connector es va autoexcloure reconeixent la seva debilitat, sense arribar a rebel•lar-la. En excloure's, es va entendre amb Selector i els preparatius van continuar. En el fons, estaven assignant a Connector una funció semblant a la d'un científic o un geni, que es conformés amb l'aportació de la seva tasca en soledat. La seva disposició a excloure's va reforçar la resta del grup.

Quan Connector s'havia retirat de l'atac i va seleccionar uns companys de vigília, l'escamot perfecte -gairebé un exèrcit- ja estava format i es van entendre en què els preparatius ja havien finalitzat. Va aparèixer Emprenedor i els va incitar a llençar-se a l'atac tot recopilant les instruccions vàlides i precises per tal de realitzar l'atac (en realitat, i això no ho sabien, es tractava de les instruccions més vàlides que es podien donar, sense cap dubte, tot i que no anessin a servir de res).

En definitiva, Emprenedor va realitzar un acte de síntesi recollint les solucions que havien anat adoptant com a pla d'atac durant una llarga temporada. Sintètic va aprovar l'aportació d'Emprenedor, entenent-s'hi. Va començar d'aquesta manera, una cadena de validacions i instruccions complementàries que donarien lloc  al consens d'una forma quasi fugaç, fins tornar a Impacient que, satisfet, va donar el tret de sortida a l'atac, amb la seva trempera característica.

Un grup d'ells es va reunir i va començar el ritual. Van començar a jugar una llarga estona fins que van iniciar l'escena de la matèria exogenada i es van acabar refregant amb el seu estimat Benefactor (un ésser que sempre estava disposat a qualsevol situació penosa si d'aquesta manera podia cooperar). Una vegada acomplerts els tràmits van començar l'atac, avançant entre les corones amb intel•ligència i determinació.

El seu relatiu èxit va ser la major de les seves desgràcies. Van avançar per diferents punts amb equips relativament alineats. Els més forts anaven en la punta i guiaven a la resta. El seu entrenament no va ajudar, però va generar l'actitud necessària per avançar unes quantes corones, no gaires en realitat.

La força que van posar, gràcies a l'entrenament i la quantitat de matèria que havien acumulat, van donar lloc a una força de convecció que els va perjudicar quan va caure la primera falange d'atac, després d'ensopegar amb un petit mur. El cansament va despistar a la resta i els éssers adormits per l'alienació van despertar. És de justícia dir que aquell atac era materialment impossible. Un atac col•lectiu així era inviable, doncs es multiplicaven els riscos de desconcentració, fins i tot si tenim en compte la tècnica de la revulsió, i més encara en aquelles circumstàncies en què els mancava la percepció. La por va fer la resta perquè no van tenir ni temps ni disposició de tornar-se a indignar.

Els éssers que anaven en les puntes de les formacions d'atac van ser destrossats i engolits quasi a l'instant, doncs els van considerar lladres que tot i tenir alguna raó -que ningú no va investigar-, s'havien excedit i volien quelcom que no els pertanyia. D’aquests només se’n va salvar Intrèpid que, gràcies a la seva agilitat i experiència, es va salvar de ser devorat. Alguns es van salvar trobant ràpidament al punt d'inici (sobretot els equips de salvament de la rereguarda), però la resta van ser expulsats de la forma més salvatge que es pugui imaginar. Quasi tots van ser víctimes de la mateixa pressió que havien exercit i van caure a la corona exterior de forma immediata mentre veien com alguns es precipitaven en el buit.

Amb una constitució corporal molt superior, la resta del grup va anar a parar a corones inferiors. Aleshores, els membres d'aquelles corones es reunien -telepàticament- i se'ls menjaven o els anaven expulsant cap enfora (moltes vegades no s'hi podien enfrontar, de grans que eren, i la única opció que tenien era pressionar-los per expulsar-los).

En poc temps ja estaven tots a l'exterior del planeta, havia nascut una nova corona. La corona dels gravitants, li deien, amb error reconegut, ja que si bé era una corona de defenestrats, feien sorna  de la seva posició de suspensió, que els feia gravitar precàriament als límits del planeta. I aleshores va començar a córrer la matèria exogenada en quantitats exagerades, la festa fou descomunal...